Com es poden repartir les tasques per tenir cura d’una mascota en família?

Molts pares adopten una mascota després de cedir davant la insistència dels fills i les seves promeses d’encarregar-se de la cura de l’animal. Molt sovint, però, la realitat acaba sent una altra: els fills obliden aviat les seves promeses i s’acaben ocupant principalment de jugar amb la mascota, mentre que la cura de l’animal recau gairebé sempre sobre els pares.

I és que les mascotes, per si mateixes, no fan els nens més responsables. En canvi, repartir les tasques relacionades amb la cura de l’animal de companyia és una eina educativa important que pot afavorir el desenvolupament del nen, potenciar-ne la seva paciència i autoestima i ajudar-lo a entendre i respectar que també altres individus tenen necessitats d’alimentació, cura i afecte.

Tasques segons l’edat

Ara ja sabem que els nens s’han d’involucrar en la cura de la mascota, però amb quina edat han de fer-ho i en quines tasques? Els nens maduren a un ritme diferent, però en general:

Fins als tres anys, el nen no diferencia l’animal de companyia d’una joguina. Amb aquesta edat, el nen no participa en la cura de la mascota, però els pares poden començar des del principi a ensenyar-li a respectar l’animal, tot i que, a causa del seu nivell de desenvolupament, el nen no arribarà a comprendre el sentit del respecte fins uns anys més tard.

Entre els tres i els sis anys, el nen pot ajudar amb tasques senzilles i sempre amb l’ajuda i la supervisió d’un adult: pot ajudar a netejar i omplir el bol de l’aigua i el bol del menjar o pot llançar una joguina perquè la mascota corri darrera d’ella.

Amb sis anys, els nens es comencen a plantejar que els animals poden sentir dolor i poden entendre les indicacions dels pares de com tractar l’animal amb respecte i sense fer-li mal. De fet, segons molts experts, aquesta és l’edat adequada perquè els nens comencin a tenir una mascota.

Entre els sis i els 10 anys, el nen pot encarregar-se de més tasques relacionades amb l’animal, com ara continuar omplint el bol de l’aigua i la menjadora, construir joguines casolanes, donar premis a la mascota, jugar-hi i recollir després les joguines, etc., tenint sempre en compte que cal continuar supervisant les interaccions entre la mascota i el nen.

És a partir dels 10 anys que, segons els experts, els nens es poden responsabilitzar de les necessitats de les mascotes i poden participar en tasques de més responsabilitat, com ara alimentar-les, treure a passejar un gos petit o mitjà (sempre en companyia d’un adult), ajudar a banyar-les, netejar la sorra del gat, raspallar l’animal, participar en sessions d’entrenament, etc.

No obstant això, no podem oblidar que, tot i que el nen pugui ser responsable de realitzar certes tasques, és fonamental que un adult controli diàriament si les necessitats de la mascota estan satisfetes. A més, algunes tasques, com ara l’administració d’alguns medicaments o treure a passejar un gos considerat per llei potencialment perillós, només les pot realitzar un adult.

Aquestes tasques només són indicatives: els nens no són tots iguals pel que fa al seu desenvolupament o personalitat, com tampoc ho són les mascotes. Així doncs, els adults han de valorar en cada moment les tasques idònies per a cada nen i augmentar el nivell de responsabilitat a mesura que el nen vagi creixent. Cal recordar que els adults han de supervisar els nens mentre tenen cura o juguen amb les mascotes: els pares continuen sent responsables d’evitar accidents a casa, supervisant les interaccions, educant les mascotes i ensenyant als fills com tractar-les.

Repartiment de tasques

En el repartiment de les tasques, el primer pas consisteix a confeccionar una llista de totes les coses que cal cobrir i en quin moment. Les taules "Tasques en família per ajudar a tenir cura del teu gos" i "Tasques en família per al teu gat" t’ajudaran a preparar aquest llistat.

Després, cal establir entre tots qui s’encarregarà de cadascuna d’aquestes tasques, tenint en compte que el nen les ha de poder fer per poder sentir-se orgullós després dels seus èxits. Un cop establertes les tasques, és important mostrar al nen la forma més adequada de realitzar-les, fins i tot dividint cada tasca en diferents parts més petites. Desprès, cal deixar que el nen repeteixi la tasca i tingui prou temps per equivocar-se i aprendre. Cal definir també des d’un bon començament què passa quan el nen realitza correctament les tasques que se li han assignat.

A més de repartir les tasques bàsiques per a la cura de la mascota, hi ha una tasca comuna per a tots els membres de la família, que és respectar i mantenir les normes bàsiques de convivència. En aquest cas, cada llar és diferent i cada família ha de consensuar i establir les normes de la casa pel que fa a la mascota.

Per exemple, s’haurà d’establir quins són els llocs de la casa on pot estar la mascota i quines són les zones prohibides, si la mascota pot dormir als llits de les persones, si se li pot donar menjar a la taula, si pot pujar al sofà, etc., i cal consensuar quines paraules o gestos s’utilitzaran en la seva educació. No obstant això, hi ha normes que cal respectar a qualsevol llar, com el fet de no molestar la mascota mentre dorm o menja i, en general, no irritar l’animal i rentar-se sempre les mans després de jugar amb la mascota o de tocar algun objecte de l’animal, com ara la menjadora, el llit, etc.

Respectar aquestes normes no només contribuirà al desenvolupament del sentit de responsabilitat del nen, sinó que ajudarà la mascota a saber què espera la seva família d’ella en cada moment, tot reduint frustracions i malentesos. A més, col·laborar entre tots en la cura de la mascota respectant unes normes comunes permet compartir experiències i ajuda a potenciar la unió familiar i la consciència d’un compromís comú.

Bibliografia i bibliografia web

Canosa P., Minguell F., 2002. Niños y animales de compañía: sí, pero... Debate, Toledo.

Kids and Pets Interaction Guide

Los niños pueden ayudar a equilibrar las demandas familiares y de trabajo